En el 2019 la encara joveníssima Andrea Motis era un dels plats més esperats de l’Alternatilla Jazz d’aquell any visitant ja habitual, venia a presentar el seu últim disc, Do outro lado do azul d’essència brasilera especiada amb jazz de bona escola. La cantant, trompetista i compositora de jazz de només 25 anys i ja amb quatre discos d’estudi i altres quatre directes publicats, va venir amb el seva tirada popular habitual (tot el paper venut des de dias abans), i també amb els remors habituals que li han carregat a les espatlles des del seu bot a la vida musical pública: que no escolta jazz que si toca la trompeta lo just, i alguns altres blablabla.

I en aquell moment començà a cantar. I tothom va callar: els d’una banda i els de l’altra, els de mes aquí i el d’enmig, els de més allá i els dels laterals. Però és que després es va posar a tocar la trompeta. I ales hores tothom, els d’aquí, d’allà… Pocs diccionaris de sinònims surten dels termes necessaris per descriure l’explosió de musicalitat que va afegir osca de vetllada històrica a les pedres del Principal.

Segurament Motis i el seu professor i camarada Joan Chamorro van prendre bona nota de tan bé que encaixava a la veu precisament cristal·lina i diàfana de l’intèrpret aquesta la melancolía melòdica brasilera, la saudade a la que tant li han cantat en aquell pais. En aquesta ocasió vendran en format trio amb Josep Traver a la guitarra, i no amb banda de nou intregants com en l’anterior visita. I segur que concediran sentir i cedir a l’embadaliment a l’audiència, mitjançant cadències carioques.