Hi ha diumenges per quedar-se a casa. I després hi ha aquest. Tancam el FONA FALL FEST’26 amb una d’aquelles combinacions que ens agraden especialment: gent que estimam, música que encara ens ha de sorprendre i tres petites grans estrenes en una mateixa tarda.

Primer, LALIANS. Una banda nascuda a Mallorca, tres músics amb molt de camí a l’esquena i una cosa completament nova entre les mans. El FONA FALL FEST serà el lloc del seu primer concert. Ever!. I això ens fa una il·lusió enorme difícil de dissimular.

Després arriba LUCHA LUNA, de Seattle (USA) i per primera vegada a l’illa. Eva Vazquez i Thomas Arndt fan una música difícil de ficar dins una sola capsa: percussió llatina, baixos que empenyen, punk, cúmbia i una energia que es mou entre la festa i la resistència. Venen de fer molt de renou a l’altra banda de l’Atlàntic, i arriben a Palma en plena gira europea.

I quan sembli que ja ho hem tengut tot… JOHN GRANT es posa darrere la taula de DJ. La primera vegada que punxa a l'illa. El vàrem tenir amb nosaltres en concert el passat mes de març. Aquesta vegada no vendrà a cantar-nos Queen of Denmark, GMF o Glacier. Aquesta vegada li deixam les claus de la festa.

I coneixent John —la seva curiositat musical, el seu amor pels sintetitzadors, l’electrònica, els sons foscos, estranys, ballables i meravellosament imprevisibles—, no tenim gaire idea de per on ens durà. recisament per això volem ser-hi.

Tres primeres vegades. Tres universos diferents. I unes quantes hores per descobrir què passa quan els posam tots dins la mateixa sala. El que més ens agrada del FFF és no saber exactament què passarà, però tenir moltes ganes de ser-hi quan passi.

No és un tardeo. És FONA FALL FEST. 

LALIANS  _____________

Hi ha grups que neixen dins un garatge. LALIANS va néixer al voltant d’una plaça.

Santa Eulàlia, al cor de Palma. Steve, Paco i Tonia eren veïnats abans de ser un grup i la plaça es va acabar convertint en la seva oficina particular: cafès, cerveses, converses, cançons i decisions preses al voltant d’una taula.

Tot va començar amb unes cançons de Steve Withers. Steve du pràcticament tota la vida sent músic. Va començar als catorze anys amb The Fits a Blackpool (Anglaterra), després de descobrir el punk, i des d’aleshores la música li ha anat canviant de ciutat, de grup, d’instrument i de paisatge.

Després hi va entrar Paco Torres, company seu durant molts anys a Sterlin, i va començar a moure aquelles cançons amb guitarres i idees. 

Finalment va arribar Tonia Company, viatgera, cantant, teclista i artista multidisciplinària, i va canviar definitivament el seu centre de gravetat.

Enmig d’aquell procés varen aparèixer els LALIANS. Hi ha guitarres, però això no és exactament un grup de rock. Hi ha electrònica, però tampoc és exactament un grup electrònic.

La seva música viu entre els cossos i les màquines: guitarres angulars, baixos, sintetitzadors, loops i drum machines; rastres de post-punk i new wave, melodies pop i una electrònica que no refreda les cançons, sinó que les empeny.

Les màquines no hi són per fer sonar modernes les guitarres. Hi són perquè formen part del llenguatge. Creen pols, espai, repetició, tensió. De vegades sonen precises; d’altres, estranyament humanes. L’electrònica no refreda les cançons: les empeny. I damunt aquest pols apareixen melodies que queden a dins.

Darrere LALIANS hi ha molta història, però la història no pesa. Simplement hi és. En la manera d’escriure de Steve. A la guitarra de Paco. En tot el que Tonia ha escoltat, tocat, vist i viscut. Però no estan intentant reconstruir cap passat. Estan fent servir tot el que han après per descobrir què ve després.

Tres persones. Moltes cançons. I una oficina sense parets al voltant d’una plaça de Palma.

No són nous. LALIANS sí.

LUCHA LUNA  ________

Hi ha músiques que neixen per ser escoltades. I d’altres que sembla que et demanin el cos sencer. LUCHA LUNA pertany clarament a les segones.

El duo de Seattle format per Eva Vazquez i Thomas Arndt va aparèixer el 2025 amb una mescla que, damunt el paper, podria semblar improbable: percussió llatina, baixos contundents, punk, electrònica i flows de reggaeton. A la pràctica, tot encaixa. No perquè intentin suavitzar les diferències, sinó precisament perquè deixen que xoquin entre elles.

Podríem presentar-los simplement, com a electro cumbia-punk. Probablement no existeixi una etiqueta perfecta, però aquesta ja ens dona alguna pista.

És una música física, urgent i descaradament viva. Ritmes que empenyen cap endavant, greus que se senten abans de pensar-los, veus que poden passar de la seducció al crit i cançons que troben un territori comú entre la pista de ball i el punk.

Ells parlen d’alegria i ràbia, resistència, alliberament, comunitat i sanació. I potser aquí hi ha una de les claus per entendre’ls: a LUCHA LUNA, la festa no funciona com una fugida del que passa a fora. Forma part de la resposta:

Ballar també pot ser una manera de resistir.

El seu debut, BRILLA BRILLA, publicat el gener de 2026, reuneix set cançons i deixa ben clar que les fronteres de gènere els interessen poc. Hi ha cúmbia i reggaeton, electrònica i tensió punk; cançons en castellà i en anglès, i una energia que constantment sembla a punt de desbordar-se. Mesos després va arribar BRILLA BRILLA: Remixed, que allarga aquest univers cap a territoris encara més electrònics.

El 29 de novembre, LUCHA LUNA arribarà des de Seattle al Club Mutante de Palma per actuar per primera vegada a Mallorca dins el FONA FALL FEST.

Serà també una de les tres primeres vegades d’aquell capvespre. I potser la millor manera d’entendre’ls sigui no intentar entendre’ls massa abans. Entrar. Escoltar. Ballar.

Perquè dins l’univers de LUCHA LUNA la festa i la resistència poden ocupar perfectament el mateix espai.

JOHN GRANT - DJ set - _______

Crèiem que coneixíem John Grant. Però encara ens faltava deixar-lo triar la música.

Al març li vam tenir en concert. El 29 de novembre estarà al FONA FALL FEST, però aquesta vegada no hi haurà cap piano davant seu ni ve a cantar-nos Queen of Denmark, GMF o Glacier. Aquesta vegada, John Grant es posa darrere la taula de DJ.

I, en realitat, no hi ha res d’estrany. Qui conegui una mica la seva música sap que els sintetitzadors i l’electrònica no són un afegit al seu univers: en formen part des de fa dècades. La seva curiositat musical sempre ha estat massa gran per quedar tancada dins una sola habitació.

Les seves sessions són molt ell. Hi pot aparèixer el pols industrial de DAF o Nitzer Ebb, el synth-punk de DEVO, l’electrònica de Gesaffelstein, Modeselektor, Olof Dreijer o KOMPROMAT i, gairebé sense avisar, trobar-te amb Grace Jones, Asha Puthli o Janet Jackson.

EBM, minimal wave, electro, post-punk, leftfield house, mutant disco… però sense nostàlgia ni cap obsessió per la puresa dels gèneres. 

El que importa és una altra cosa: ritme, textura, tensió i personalitat.

A vegades fosc. A vegades elegant. A vegades sexy, físic, estrany o juganer. I sempre amb moltíssim coneixement, curiositat i bastant poc respecte per les fronteres.

Per això ens feia una il·lusió especial convidar-lo a tornar d’una altra manera: no per interpretar el seu propi repertori, sinó per descobrir què escolta John Grant quan és ell qui decideix cap on va la nit.

Quines cançons guarda. Quines rareses rescata. Què és el que el fa ballar.

Així que aquesta vegada feim una cosa molt senzilla: li deixam les claus de la festa.

El 29 de novembre, després de LALIANS i LUCHA LUNA, John Grant DJ set tancarà la nit del FONA FALL FEST a Club Mutante.

No sabem exactament cap on ens durà. 

Però sí que sabem una cosa: es balla. I molt.