BACKSTAGE

En Jay-Jay Johanson torna a Mallorca. No per rutina, sinó per desig. Perquè hi ha vincles que no s’expliquen, només es senten: com el que existeix entre ell i el seu públic d’aquí, d’aquesta illa.

Arriba amb Backstage, el seu nou disc, sota el braç: una obra delicada i cinematogràfica, on s’atreveix amb nous matisos —una cançó en francès dedicada a Rimbaud, un duet inesperat amb l’actor Harry Goaz, una versió de Lujon que acarona l’herència de Henry Mancini.

Tot impregnat d’aquell so vaporós i elegant que el defineix des de Whiskey (1996), quan va començar a xiuxiuejar tempestes.

La seva veu continua sent fum lent, ferida continguda, ressò d’habitacions buides. Hi ha alguna cosa de Chet Baker en la seva manera de contar sense alçar la veu, de suggerir més que no dir.

Cada concert seu és una cerimònia íntima, gairebé suspesa en el temps.

Al Teatre Principal d’Inca, l’escoltarem de prop. Molt de prop. Com si cantàs només per tu.

Conegut com un dels crooners més sofisticats del panorama europeu, Jay-Jay fusiona triphop, jazz, pop minimalista i una sensibilitat cinematogràfica molt particular. Backstage és el seu quinzè disc, on explora nous registres.