Booking
Connectem artistes amb el públic que els espera.
Creem trobades úniques entre músics i escenaris, portant la música adequada al lloc i al moment on pot brillar. Perquè darrere de cada cançó hi ha una història, i darrere de cada esdeveniment, un públic desitjant escoltar-la.
A Fonart ens dediquem al booking i a la representació artística d’una selecció de grups que destaquen per la seva qualitat, autenticitat i projecció. El nostre catàleg inclou propostes consolidades i emergents que abracen diferents estils, però que comparteixen una mateixa filosofia: oferir experiències musicals memorables.
Treballem directament amb els artistes, gestionant tots els aspectes relacionats amb la seva contractació per a esdeveniments, festivals, cicles, sales i programacions institucionals. Ens impliquem en cada detall per garantir que cada concert sigui un èxit tant per al públic com per a l’organització.
En aquesta secció pots descobrir els grups que representem actualment. Si estàs interessat a comptar amb algun d’ells per a la teva programació, estarem encantats d’estudiar la teva proposta.
Al final d’aquesta pàgina trobaràs un formulari de contacte. No dubtis a escriure’ns. Estem aquí per ajudar-te a portar la millor música al teu escenari.
Els nostres grups
Clara Peya
Clara Peya Rigolfas (Palafrugell, 1986) és una pianista, compositora i intèrpret catalana considerada una de les veus més singulars de l’escena musical actual. Formada en piano clàssic a l’ESMUC i en jazz modern al Taller de Músics, ha creat un univers sonor propi que travessa gèneres com el jazz, el pop, l’electrònica, la música de cambra o el rap, sempre amb un marcat compromís social i feminista. Al llarg de la seva trajectòria ha publicat nombrosos àlbums i ha col·laborat amb artistes com Ferran Savall, Judit Neddermann o la seva germana Ariadna Peya, amb qui co-dirigeix la companyia interdisciplinària Les Impuxibles.
La seva discografia, iniciada el 2009 amb Declaracions, destaca per la capacitat de barrejar estils i llenguatges amb una sensibilitat molt personal. Discos com Espiral (2014), Mímulus (2015) o Oceanes (2017) mostren un recorregut creatiu on l’aigua, la memòria i les dones són protagonistes. Amb Estómac (2018), un treball que desmunta mites de l’amor romàntic i reivindica la llibertat afectiva, va guanyar el Premi Enderrock al millor disc de l’any, i el 2019 va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura.
Com a pianista, Peya ha desenvolupat un estil propi i lliure, influït per Satie, Debussy o Bach, però també per les músiques urbanes i populars. No utilitza partitures en els concerts i toca sempre de memòria, posant-hi la mateixa intensitat com si fos l’última vegada. La seva obra, tant discogràfica com escènica, es caracteritza per una energia compromesa i una mirada poètica que transcendeix gèneres i formats.
La seva discografia, iniciada el 2009 amb Declaracions, destaca per la capacitat de barrejar estils i llenguatges amb una sensibilitat molt personal. Discos com Espiral (2014), Mímulus (2015) o Oceanes (2017) mostren un recorregut creatiu on l’aigua, la memòria i les dones són protagonistes. Amb Estómac (2018), un treball que desmunta mites de l’amor romàntic i reivindica la llibertat afectiva, va guanyar el Premi Enderrock al millor disc de l’any, i el 2019 va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura.
Com a pianista, Peya ha desenvolupat un estil propi i lliure, influït per Satie, Debussy o Bach, però també per les músiques urbanes i populars. No utilitza partitures en els concerts i toca sempre de memòria, posant-hi la mateixa intensitat com si fos l’última vegada. La seva obra, tant discogràfica com escènica, es caracteritza per una energia compromesa i una mirada poètica que transcendeix gèneres i formats.
Joan Martorell
El compositor mallorquí Joan Martorell ha escrit més de 300 obres per a diferents formacions i estils. Entre les seves creacions més destacades hi ha Mallorca. Un viatge a l’interior, estrenada per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears.
Format en piano i percussió al Conservatori de les Illes Balears, ha estat director de diverses formacions i ha col·laborat com a orquestrador amb compositors de prestigi internacional com Hans Zimmer, Lorne Balfe o Rupert Gregson-Williams, participant en bandes sonores de films com Kung Fu Panda 3, Terminator: Génesis o Angry Birds.
Com a compositor ha creat música per a cinema, televisió, teatre i dansa, i ha presentat les seves obres amb la Chamber Film Orchestra, formació especialitzada en música per a la imatge. Al llarg de la seva trajectòria ha combinat la creació i producció musical amb la interpretació en directe, consolidant-se com una de les figures més versàtils de l’escena musical de les Illes.
Format en piano i percussió al Conservatori de les Illes Balears, ha estat director de diverses formacions i ha col·laborat com a orquestrador amb compositors de prestigi internacional com Hans Zimmer, Lorne Balfe o Rupert Gregson-Williams, participant en bandes sonores de films com Kung Fu Panda 3, Terminator: Génesis o Angry Birds.
Com a compositor ha creat música per a cinema, televisió, teatre i dansa, i ha presentat les seves obres amb la Chamber Film Orchestra, formació especialitzada en música per a la imatge. Al llarg de la seva trajectòria ha combinat la creació i producció musical amb la interpretació en directe, consolidant-se com una de les figures més versàtils de l’escena musical de les Illes.
Joan Miquel Oliver
Joan Miquel Oliver i Ripoll (Sóller, Mallorca, 1974) és un compositor, lletrista, cantant i guitarrista mallorquí. Va iniciar la seva trajectòria musical als grups Fora des Sembrat i La Fosca, però es donà a conèixer sobretot com a compositor, lletrista i guitarrista d’Antònia Font, grup clau en el pop mallorquí i català. Oliver n’ha estat l’ànima creativa, responsable de gran part del seu univers i d’àlbums tan destacats com Alegria (2002), Taxi (2004) o Lamparetes (2011).
En paral·lel a Antònia Font, ha desenvolupat una sòlida carrera en solitari, amb discos com Surfistes en càmera lenta (2005), Bombón Mallorquín (2009) i la trilogia formada per Pegasus (2015), Atlantis (2017) i Elektra (2018). La seva obra es caracteritza per un imaginari líric molt personal i per la combinació de sensibilitat pop i experimentació.
A més de la música, Oliver també ha cultivat la literatura i la poesia amb títols com el poemari Odissea trenta mil (2002), el llibre de narrativa El misteri de l’amor (2008), l’obra teatral Un quilo d’invisible (2013), el dietari Setembre, octubre i novembre (2014) i la novel·la Alexandra Schneider und ihr Casiotone (2018).
En paral·lel a Antònia Font, ha desenvolupat una sòlida carrera en solitari, amb discos com Surfistes en càmera lenta (2005), Bombón Mallorquín (2009) i la trilogia formada per Pegasus (2015), Atlantis (2017) i Elektra (2018). La seva obra es caracteritza per un imaginari líric molt personal i per la combinació de sensibilitat pop i experimentació.
A més de la música, Oliver també ha cultivat la literatura i la poesia amb títols com el poemari Odissea trenta mil (2002), el llibre de narrativa El misteri de l’amor (2008), l’obra teatral Un quilo d’invisible (2013), el dietari Setembre, octubre i novembre (2014) i la novel·la Alexandra Schneider und ihr Casiotone (2018).
Marcel Cranc
Marcel Cranc és el nom artístic de Miquel Vicensastre (Sencelles, 1973), compositor i músic mallorquí. Format inicialment en l’àmbit de la música clàssica contemporània, ha escrit un volum notable d’obres orquestrals i de cambra per a conjunts i solistes destacats, alhora que ha creat música per a espectacles de dansa i teatre i ha presentat la seva obra en festivals internacionals.
El 2006 adopta el nom de Marcel Cranc per explorar un llenguatge més personal on conflueixen cançó d’autor, música electrònica, folk i textures contemporànies. La seva música, d’arrels mediterrànies i esperit vanguardista, evoca tant la poesia i la intensitat emocional de Jacques Brel o Léo Ferré com l’experimentació de Radiohead, King Crimson o Portishead.
En discos com 1989 (2019) o L’enemic (2022) consolida aquesta fusió, combinant veu i piano amb paisatges analògics, moments íntims i passatges densos i atmosfèrics.
Elegant i inquiet, Marcel Cranc s’ha convertit en una de les veus més singulars de l’escena balear, trencant fronteres entre música contemporània, electrònica i pop d’autor.
El 2006 adopta el nom de Marcel Cranc per explorar un llenguatge més personal on conflueixen cançó d’autor, música electrònica, folk i textures contemporànies. La seva música, d’arrels mediterrànies i esperit vanguardista, evoca tant la poesia i la intensitat emocional de Jacques Brel o Léo Ferré com l’experimentació de Radiohead, King Crimson o Portishead.
En discos com 1989 (2019) o L’enemic (2022) consolida aquesta fusió, combinant veu i piano amb paisatges analògics, moments íntims i passatges densos i atmosfèrics.
Elegant i inquiet, Marcel Cranc s’ha convertit en una de les veus més singulars de l’escena balear, trencant fronteres entre música contemporània, electrònica i pop d’autor.
Sterlin
Sterlin és un grup mallorquí de pop-rock amb un so contemporani i elegant, nascut a finals de 2003 i format per músics amb una àmplia trajectòria dins l’escena musical de l’illa. La banda va despertar ràpidament l’interès de la indústria espanyola i dels mitjans especialitzats gràcies a la solidesa del seu projecte i a la cohesió d’una formació experimentada que en directe funciona com un mecanisme perfecte.
Al capdavant hi trobem la carismàtica vocalista Adela Peraita, coneguda pel seu èxit massiu amb Sunflowers, que aporta una veu dolça i lluminosa convertida en el tret més distintiu de Sterlin. Les cançons del compositor anglès Steve Withers, membre en el passat de bandes britàniques com The Fits, troben en la interpretació d’Adela la combinació ideal per oferir un so únic i modern, basat en un clàssicisme sense prejudicis i obert a l’experimentació.
Sterlin juga amb referències del rock clàssic dels anys 50, 60 i 70 —de Roy Orbison a Bob Dylan passant per Radiohead— per crear un so contemporani carregat d’emoció i personalitat. El resultat és una música del cor, capaç d’afectar i commoure l’oient, que s’expressa en anglès i que es plasma en àlbums com The Loneliest Girl in the World (2005) i Destroy (2007).
Al capdavant hi trobem la carismàtica vocalista Adela Peraita, coneguda pel seu èxit massiu amb Sunflowers, que aporta una veu dolça i lluminosa convertida en el tret més distintiu de Sterlin. Les cançons del compositor anglès Steve Withers, membre en el passat de bandes britàniques com The Fits, troben en la interpretació d’Adela la combinació ideal per oferir un so únic i modern, basat en un clàssicisme sense prejudicis i obert a l’experimentació.
Sterlin juga amb referències del rock clàssic dels anys 50, 60 i 70 —de Roy Orbison a Bob Dylan passant per Radiohead— per crear un so contemporani carregat d’emoció i personalitat. El resultat és una música del cor, capaç d’afectar i commoure l’oient, que s’expressa en anglès i que es plasma en àlbums com The Loneliest Girl in the World (2005) i Destroy (2007).
Xavi Torres Trío
Xavi Torres Trio és una formació liderada pel pianista tarragoní Xavi Torres, un dels músics de jazz més destacats i amb més projecció de la seva generació. Amb una sòlida formació clàssica i jazzística al Conservatorium van Amsterdam i una trajectòria plena de premis, Torres ha desenvolupat un llenguatge propi que combina virtuositat, sensibilitat i un ampli ventall d’influències.
El trio, completat pel contrabaixista Reinier “El Negrón” Elizarde i el bateria Andreu Pitarch, destaca per la seva energia, imaginació i capacitat d’interacció. Els tres músics comparteixen una visió oberta i creativa que beu de les arrels mediterrànies de Torres i del seu bagatge internacional, barrejant amb naturalitat elements de música clàssica, ritmes sud-americans i textures contemporànies. Cada concert es converteix així en un viatge sonor en constant desenvolupament.
Amb treballs com Quarantena Songs (premi Enderrock al millor disc de l’any), el Xavi Torres Trio ha rebut reconeixement tant de públic com de crítica i ha actuat en festivals i clubs de renom a Europa, com el Bimhuis d’Amsterdam o el Jazzahead! de Bremen. El seu directe ofereix una experiència fresca i emocionant, on la interacció espontània i l’expressivitat són la seva principal carta de presentació.
El trio, completat pel contrabaixista Reinier “El Negrón” Elizarde i el bateria Andreu Pitarch, destaca per la seva energia, imaginació i capacitat d’interacció. Els tres músics comparteixen una visió oberta i creativa que beu de les arrels mediterrànies de Torres i del seu bagatge internacional, barrejant amb naturalitat elements de música clàssica, ritmes sud-americans i textures contemporànies. Cada concert es converteix així en un viatge sonor en constant desenvolupament.
Amb treballs com Quarantena Songs (premi Enderrock al millor disc de l’any), el Xavi Torres Trio ha rebut reconeixement tant de públic com de crítica i ha actuat en festivals i clubs de renom a Europa, com el Bimhuis d’Amsterdam o el Jazzahead! de Bremen. El seu directe ofereix una experiència fresca i emocionant, on la interacció espontània i l’expressivitat són la seva principal carta de presentació.
