Fona Artists: gestió cultural
16 de juny de 2006, Teatre Lloseta
9 de febrer de 2007, Cicle de Concerts Arrels (Teatre Municipal de Muro)
14 de juliol de 2007, Castell de Bellver, Palma de Mallorca
MIGUEL POVEDA
L'era de la informació ens aclapara. Porta el diari que el desglaç de l’Àrtic s'ha accelerat fins a assolir el seu mŕxim històric. No fa gaire aquests mateixos papers servien de suport a sàtrapes i "podrits botxins" escollits democràticament que es vanagloriaven d’una guerra sota la falsedat d’un pretext com era la pressuposada detecció d'armes de destrucció massiva. El que fins ara no s’ha revelat, ni d’un cas ni de l’altre, és el misteri que comparteixen i s’hi amaga al darrere.
En referència al desglaç del Pol Nord, els científics no dubten de la incidència del canvi climàtic a través de l'efecte hivernacle. Pel que fa al conflicte bèl·lic, els politòlegs han airejat les seves teories sobre el control del mercat del petroli, l'exhibició de poder i l'assentament d’un nou ordre mundial. Fins ara, però, cap especialista ha tingut en consideració el veritable agent desencadenant d’aquests terrabastalls planetaris, que no és altre que el cantaor de Badalona Miguel Poveda.
Malgrat que el seu tarannà discret i modest l'ha mantingut al marge en tot moment, ha arribat un punt en què l'efecte Poveda no ha pogut evitar sortir a la llum. I ho ha fet per la via natural amb què un artista, un músic, un intèrpret exterioritza el que li bull per dins: l'enregistrament d’un nou treball discogràfic.
En aquest cas, a més, el mateix títol no podia haver estat més explícit –Desglaç–. En una primera instància parteix d’una calculada i gens atzarosa selecció de tretze poemes de poetes catalans. Damunt d'ells el quejío del cantaor aplica la brasa incandescent que crema a la seva gola fins a convertir-los en tretze radiants i lluminosos sols d’energia i rotunditat. Sols que tan aviat emeten raigs de sensualitat i tendresa (Verdaguer, Valentí Gómez, Margarit, Mercè Marçal, Barceló, Piera, Ferrater) com escupen flamarades de passió i ràbia, ballen espurnes de rauxa incandescent i brollen llacs de serenor ŕurica (Brossa, Alzamora, Comadira, Gil de Biedma i Casasses).
Poveda ha descobert la rauxa d’una llengua, la catalana, que ha aconseguit ficar-se al cabŕs, com també ha sabut apropiar-se dels versos d’altri fins a esdevenir la versió més seductora d’un vampir amb àngel.
Al dia d'avui, la poderosa bomba de calor que s’activa en el seu interior cada vegada que l'apassionament entra en joc davant un nou repte no l'havien tinguda en compte les variables dels estudis científics. Però des d'un cílcul secret es pot determinar que el paral·lelisme entre els tres anys necesaris per a la gestació d'aquest treball i el període en què s'ha accelerat de forma notable l'escalfament del planeta va més enllà de la simple coincidència.
Tampoc se m'acut més implacable arma de destrucció massiva per arrasar tòpics, prejudicis, integrismes, ortodòxies –i ortodòncies–, dogmatismes, sectarismes, capelletes, resclosismes, intransigències i excremències que l'actitud valenta, ferma, arriscada, sincera, oberta i decidida d’un artista que tant es fa estimar pel seu talent com per la seva enorme capacitat de treball.
Satisfà constatar una vegada més com, al marge del canvi de decorat, d'escenari i de repartiment, l'efecte Poveda perpetua la seva condició i es manté senzillament irresistible.
Sense por d'exagerar i amb el convenciment que apreciacions com aquesta són les que el fan enrogir de vergonya, no puc estar-me de considerar que una veu i un artista com Miguel Poveda és un orgull i un privilegi per a qualsevol llengua i cultura d’aquest planeta i de qualsevol altra galàxia.
Pere Pons / Discmedi 06